El codi QR de LaFIF

No sabem ben bé el que és… però diuen que és la revolució al Japó. Parlem dels codis QR que permet codificar informació com URLs, números de telèfon, etc. en un gràfic de 2 dimensions (com un codi de barres). La gràcia és que es veu que els mòbils poden llegir aquest codi (prèvia foto, lògicament) i "desencriptar" directament la informació mitjançant una aplicació Java. Això, a part de totes les aplicacions comercials que pugui tenir, es veu que ha generat també que molta gent vagi pel Japó lluïnt els seus QRs (de blocs, números de telèfon, etc.) en samarretes i similars i això porta a que la gent es vagi fotografiant pel carrer…  Com sempre, se les pensen totes aquests japonesos! No sabem a on arribarà aquest moviment, però, per si de cas, a La Fif ens hem curat en salut i ja disposem del nostre codi QR:

  

codi ar del blog de la FIF

 

Més informació sobr el tema:

A la wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/C%C3%B3digo_QR

Si voleu generar el vostre propi codi QR: http://qrcode.kaywa.com/

 

[@more@]

Desactiva els comentaris

La nova enquesta de la Fif

La fif us convida a votar sobre quina ha estat, per a vosaltres, la pel·lícula de l'estiu, voteu i deixeu qualsevol comentari en la secció "comentaris" d'aquest post. Aquesta enquesta no té premi ni re, però així sabrem quins són els gustos dels visitants d'aquest blog…

Com que de programació no en sabem gaire i no ens hem aclarat amb els codis html, cliqueu sobre l'enquesta aquí a sota i us portarà a l'enquesta de veritat per a poder votar. 

[@more@]

Desactiva els comentaris

Crònica de l’accidentada presentació del 4rt disc del Sobrino del Diablo a Badalona

El dissabte 28 de juliol ens vam desplaçar als Genis de Badalona a presenciar l’accidentada presentació [no per ell, sinó per nosaltres] al barcelonès nord de “El Cuarto de las Ratas”, el nou CD del cantautor d’Horta.

El local dels Genis està situat a la planta-1 d’un edifici de la Rambla, el porta l’associació de músics de badalona (si no m’equivoco) i s’hi poden presenciar actuacions, cine, etc. casi cada dia. La veritat és que és un antrillo amb molt d’estil comparable a d’altres locals de la veïna Barcelona (mireu-vos l’agenda). La primera peculiaritat del local és que s’hi accedeix per ascensor (sempre que hi anem ens queda el dubte de saber si hi ha escales d’emergència o de que si hi hagués un incendi quedaríem allà sucarrimats…), hi ha sofàs, cadires i taules (algunes que no tenen gaire fiabilitat…) i un petit escenari on dissabte tocava la banda del Sobrino (amb Nando Caballero, Juan Zarpa, un bateria badaloní del que no recordo el nom i el propi Sobrino). Vam escollir un mal lloc per asseure’ns, just a primera fila, ben a prop de l’escenari, on l’acústica no era massa bona i la veu la sentíem bastant més baixa respecte els instruments de la banda.

El concert va començar amb el clàssic retard en els concerts del Sobrino i la primera cançó va ser zombis en el metro, que era el primer cop que sentia amb banda i em va encantar el ritme que tenia, després d’aquesta cançó la banda va seguir desgranant les cançons del darrer CD, tot sencer. Com és habitual, en els concerts amb banda es perd una mica d’interacció amb el públic i improvització, però això queda compensat amb la potència instrumental de la banda sobrinesca al complet. Insisteixo que no vam tenir una bona acústica, així que no opinaré molt sobre el so de les cançons en directe (tot i que com deia el Sobrino, sembla que la banda estigui mutant a una banda de heavy metal, que ja està bé, ;) ). El CD, que em vaig comprar aquella mateixa nit, sona molt bé, la veritat i potser suposa un pas endavant i una miqueta diferent als anterios discos del Sobrino (la trilogia que formen En las Nubes, Hades Tiempo i Pulgatorio), potser amb algunes cançons més íntimes i personals, com “Sentado en el Talgo” o “Como Juan Tamariz”, la cançó que va tocar el Sobrino a soles amb la seua guitarra al principi del primer bis, que va seguir amb “República Animal” (cançó que sembla destinada a ser un “single” com en el seu moment passava amb “La Bicha de Balazote” que la tocava a cada concert, a mi personalment m’agraden més altres cançons d’aquest disc com, per exemple, “trapos” (cançó bastant punky que s’ho rebenta tot!!) “últimamente”, “zombis en el metro” o “enséñame el camino”). Per acabar el concert van fer un segon bis amb el clàssic “Enigmas del Rock&roll”, l’única cançó que no va pertànyer al darrer disc.

El moment carismàtic de la nit va ser quan, a mig concert, la nostra taula (amb 4 mitjanes i dos gots de vidre) va oscil·lar i van caure tots els recipients al terra fent un terrabastall important . El Sobrino va flipar veient tot el “desparrame” i no ens vam poder escapar d’alguns comentaris improvitzats del mestre (que segons ens va dir, la taula estava posseïda i ja ho havia fet abans…). En fi, una anècdota per una nit de bon rock and roll amb la versió electrica del Sobrino que, com és habitual, no va defraudar a la concurrència dels Genis (unes 30-40 persones diria).

(El Sobrino amb alguns membres de la FIF després del concert)

[@more@]

2s comentaris

Crítica de cine: Chuecatown

Doncs aprofitant que mitja Barcelona estava a les fosques, un servidor se’n va anar al cine a veure “Chuecatown”, una pel·lícula basada en un còmic del mateix nom que no conec.

 

 

 

 

Lògicament, la pel·lícula està ambientada en el barri de Chueca de Madrid i ens explica la història d’una parella de gays, interpretada per Pepón Nieto i Carlos Fuentes, gens habitual (allunyada de la visió “metrosexual” i “fina”) un professor d’autoescola i un manetes [que, per cert, és un friqui dels còmics del “Lobezno”, com podeu veure, una parella amb molt de glamour] que es trobaran en mig d’una trama de misteriosos assessinats a àvies del barri. La parella comparteix pis amb la mare d’un dels dos membres, interpretada per la Concha Velasco que fa un paper molt divertit (realment quan vaig llegir el repartiment de la pel·lícula em vaig espantar una mica, però després m’ha sorprès gratament), i que no pot sofrir al nòvio del seu fill, cosa que farà que intenti trencar la parella com sigui. També s’ha de destacar la parella de policies que investiga el cas dels assessinats; Rosa Maria Sardá i Edu Soto, en els papers de mare hipocondríaca i fill de sexualitat ambigua que intentaran resoldre el cas emprant a vegades mètodes gens ortodoxes.

La pel·lícula és molt divertida i té alguns moments d’intriga, no serà pas una obra mestra, però et permet passar una estona divertida i també, si més no en el meu cas, reflexionar una mica sobre diverses coses. És una pel·lícula simpàtica que intenta reflectir una altra visió de l’homosexualitat, caient, això sí, en alguns tòpics, però evitant-ne d’altres. No sé si el retrat que fa del barri té alguna relació amb la realitat o no (poc conec aquest barri) però dóna una visió tendra i humana d’aquest, oposada a la visió més de barri fashion i modern (que també apareix a la pel·lícula), centrant-se en la  gent que hi viu sense luxes, en pisos petits…

En definitiva, una comèdia divertida, que us farà passar una bona estona, això sí, millor anar-hi sense complexos i amb mentalitat oberta.

[@more@]

1 comentari

La fif va ser-hi: Crítica del concert de metallica a Bilbo, 29-6-2007

(Adaptació de l’article aparegut al meu bloc, però més fricarro)

 

 

 

 Hi ha coses que les has de fer, potser et costen diners, t’amoïna, et fan anar de cul, però les has de fer, encara que sigui només per pensar després que és quelcom que podràs explicar als teus néts iq eu si no haguessis fet segurament te n’haguessi empanedit durant un temps… I això vam fer fa uns caps de setmana; després de treballar, em vaig fer un viatge fins a Bilbao per anar a veure els Metallica, així, tal qual, fa molts anys que tenia ganes de veure’ls en directe i mai, per uan cosa o altra, no havia pogut gaudir del seu directe… Entrar a treballar a les 8, sortir a 2/4 de 3 sense haver parat en tot el matí, corrents a buscat un taxi fins l’aeroport, veure com tots els taxistes van a dinar fins que un s’apiada de mi (literalment es va apiadar de mi, que el tio marxava a dinar, però quan li vaig dir que anava cap a l’aeroport va pensar “tito, 30 euros són 30 euros…” i em va agafar, per cert, si algun cop agafeu un taxi, pareu l’orella a les converses per la ràdio, no tene desperdici…) i em porta a l’aeroport tot i l’embús que hi havia per sortir de barna. Allà em trobo amb la Ro -gràcies a ella podeu veure les fotos!-, anem cap a l’oficina d’Spaniar (com ens agrada viure la vida a tope, tornàvem el diumenge 1 de juliol, que hi havia vaga convocada d’Spanair…), el “check-in” va ser bastant curiós, ja que l’home que estava allà em va fer dur la motxil·la a una cinta especial (més rápida suposso) a mi, va ser bastant curiós… Després li preguntem sobre la vaga i el tio va fer un somriure de “pringats” i va dir “vaga, jo no sé res…”, a sobre el vol va sortir amb uns 40 min de retràs… (i si penseu que som uns friquis, com a mínim hi havia 10 persones en aquell vol que se n’anaven a veure els Metallica!).

 

 

 

Arribàvem a l’aeroport de Bilbo 4 hores abans de que comencéssin els Metallica i, en taxi (el taxista també curiós, ens va explicar que la seva filla era a Sant Sebastià veient els Rebelde o no sé què…), a les 8 ja estàvem montant la tenda a la concorreguda zona d’acampada del festival (vam tenir la sensació dels obrers quan els miren els jubilats, mente montàvem la tenda se’ns van quedar mirant dos gallegs, que sol els faltava comença a criticar la nostra metodología, allà palplantats a 1 metre de nosaltres i sense dir res…) i poca estona després fent una voteta per la zona de concerts, molt ben montada, amb un temps fantàstic i bon ambient. Com a curiositat, a la zona de concerts, a part de lavabos normals, hi havia uns “urinaris masculins” (pipicans, en podríem dir) molt apanyats, que et permetien “descarregar” sense haver de fer gaire cua [mireu-vos els trastos verds que surten a la dreta de la foto...]

 

 

 

El cansament de tot el dia ja havia quedat enrere i cada cop faltava menys per al gran moment. Abans vam poder veure una mica dels “The International Noise Cosnpiracy”, massa poppies potser pel meu gust i tots vestits igual… I uns altres que es deien… com es deien?? Bé, no ho sé, però no ho feien malament del tot.

 

 

 

 

Després de menjar un tros de Síndria (sí, de síndria) vam anar cap a l’escenari principal on unes 40.000 persones (impressionant!) esperaven els metallica. I només puc dir que varen fer un concert espectacular, no em van decebre gens… Van començar amb una cançó de la que no recordo el títol, crec que va ser el Creeping Death…, després un dels moments més especials de la nit, van tocar el “For whom the bell tolls” una cançó que té per mi una càrrega emotiva molt gran (que no explicaré aquí! Però que fa que sigui una cançó molt especial), seguidament es van enrecordar (l’únic moment del concert) de que havien tret algun disc més després del black album, i van tocar “the memory remains” una altra gran cançó.

 

 

 

 Però a partir d’aquí es van regalar amb temes dels inicis (“the four horsemen”), una baladeta (“the unforgiven”) per tocar, seguits, els sis primers temes d’una de les obres més genials que ha donat la música del segle XX (pel meu gust, és clar), el “Master of Puppets” un a un van tocar des del “battery” fins al “lepper messiah”, tot amb una escenografia, austera, però molt encertada per l’estil d’aquest grup  [he llegit cròniques que diuen que van tocar TOT el Master of Puppets, pot ser, però com jo no n’estic segur no ho escric). També cal destacar la comunicació amb el públic, els solos i “improvitzacions” (especialment del nou baixista del grup, que és un personatge ben carismàtic que es van guanyar el públic en acabar l’actuació amb un “eskerrik aska” amb accent chicano). Després una primera aturada per seguir amb uns quants temes clàssics més “Nothing Else matters”, “One” [impressionant l’espectacle pirotècnic en la intro d’aquesta cançó!!] “Sad but true”, “Enter Sadman” i alguna més que em deixo…  Per acabar les mes de 2 hores de xou amb una cançó primicia del seu nou álbum (que va sonar molt punki) i l’esperat “Seek and destroy” amb tot el públic entregat a una gent que poden estar bastant bojos i ser bastant odiables com a persones (només cal veure el seu darrer vídeo, les coses com siguin). No obstant, no seré jo qui els jutji en aquest aspecte, al concert només se m’ocorria pensar que si jo tingués una gentada com aquella tan entregada esperant a que sortís a l’escenari, segurament tampoc acabaria bé del cap (amb això no els vull compadir, ni exculpar ni re, com a gent no són models a seguir, però només puc dir que a adalt de l’escenari són uns professionals i saben donar als seus seguidors el que volen sentir).

 

 

Dies després m’escoltava el “Live Shit”, un CD en directe que van gravar el 1991 i me n’adonava, que des d’aquell disc fin s a aquest concert, només havien inclós dues cançons posteriors al 1990, el que potser també dóna que pensar sobre el rumb que ha emprés a aquesta banda, que sembla que tregui discos “estranys” per fer gires i tocar el Master of Puppets un cop i un altre (que és, en definitiva) el que agrada als fans, ;) ). Després de Metallica, encara vam tenir temps d’escoltar els Incubus, menjant uns natxos i estirats a la gespa  [un consell, MAI, i quan dic MAI vull dir MAI, s’us ocorri menjar-vos uns natxos amb cogombres picants sense res per beure!!!!], i la veritat és que la música d’aquesta gent s’adequava bastant a aquesta sitiació, molt melòdics i tranquils… A mi em sembla que els van fer una bona putada fent-los tocar després de Metallica, però bé, encara van aconseguir reunir uns milers de persones al seu escenari. Després la festa seguia amb una carpa amb DJ metalero, però per nosaltres ja vas er massa cansament i després de fotre’ns una bona pasta enxocolatada, vam tirar cap a la tenda a descansar…

 

 

El cap de setmana per Bilbao va ser encantador, tot i que dissabte a la nit ja quedaven poques tendes a la zona d’acamapada i ens van advertir que hi havia hagut robatoris, però bé, cap problema aquella nit (a part dels nervis i de nos aber com arribar a la zon a d’acamapada a quarts de 12 des del centre de Bilbo) i el dia següent, tot i l’anunciada vaga d’Spanair, no vam tenir problemes per tornar… Bilbao és una ciutat que es pot veure amb un cap de setmana, té coses molt maques, la Ría, el Guggenheim amb la seva aranya metàl·lica i el seu gos de flors, la part antiga amb els seus bars de “pintxos” on us miraran malament si dieu que sou vegetarians, etc.

 

 Tots els nervis, el cansament, les peles gastades en avions i taxis, van valer la pena, no només per tenir alguna cosa a explicar als meus néts, sinó per haver presenciat un concert tan genial i haver pasta un cap de setmana inovidable.

 

Voleu més fotos del concert de Metallica?? Doncs en podreu trobar al meu bloc.

     

[@more@]

Desactiva els comentaris

La casta de los metabarones (Giménez/Jodorowsky). Crítica

La casta de los metabarones es un comic fruto de la colaboración entre el dibujante argentino Juan Giménez y el polifacético Alejandro Jodorowsky de cuyo guión es el autor.Esta obra, explica la historia del linaje de los Castaka, una casta de guerreros espaciales invencibles. La historia empieza con Othon el tatarabuelo de esta peculiar familia y acaba en Sin Nombre, el último Metabarón.

Además de contener claras reminiscencias a la novela Dune de Frank Herbert, como la presencia de las monjas-putas (si, si no habéis leído mal) y su búsqueda del hermafrodita supremo, la historia contiene grandes dosis de drama y tragedia mezclados con grandes tintes de violencia y que Giménez no se corta un pelo en reflejar en sus en sus minuciosos trazos. Sanguinarios rituales en los que el hijo ha de matar al padre para continuar la saga, mutilaciones, suicidios, incestos, clonaciones son una constante en esta saga que no dejara indiferente a nadie.

Especialmente recomendado a los que os gusten las historias con tramas y sub-tramas complejas pero bien enlazadas, situadas en el género de la ciencia-ficción y el espacio y el dibujo detallado, realista y minucioso.

Esta obra consta de 8 volúmenes y ha sido publicada en castellano por la editorial Planeta. Aquí os dejo el título de cada uno de ellos y algunos links por si queréis ampliar información. Por cierto buscando sobre Jodorowsky me he dado cuenta             que este señor y su psicomágia (entre otras de sus facetas) merecerían un post para él solo ¿alguien se anima?.

 

1.- Othon, el tatarabuelo.
2.- Honorata, la tatarabuela.
3.- Aghnar, el bisabuelo.
4.- Oda, la bisabuela.
5.- Cabeza de Acero, el abuelo.
6.- Doña Vicebta Gabriela de Rokha, la abuela.
7.- Agora, el padre-madre.
8.- Sin Nombre, el último Metabarón.

Web oficial de Jodorowsky

http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/jodorowsky/index.htm

 

Web oficial de Juan Giménez

http://www.juangimenez.com/

 

Web de Planeta Comics

http://www.planetacomic.net/comics_listado.asp?cat=3127

 

[@more@]

Desactiva els comentaris

La casta de los metabarones (Giménez/Jodorowsky). Crítica

La casta de los metabarones es un comic fruto de la colaboración entre el dibujante argentino Juan Giménez y el polifacético Alejandro Jodorowsky de cuyo guión es el autor.Esta obra, explica la historia del linaje de los Castaka, una casta de guerreros espaciales invencibles. La historia empieza con Othon el tatarabuelo de esta peculiar familia y acaba en Sin Nombre, el último Metabarón.

Además de contener claras reminiscencias a la novela Dune de Frank Herbert, como la presencia de las monjas-putas (si, si no habéis leído mal) y su búsqueda del hermafrodita supremo, la historia contiene grandes dosis de drama y tragedia mezclados con grandes tintes de violencia y que Giménez no se corta un pelo en reflejar en sus en sus minuciosos trazos. Sanguinarios rituales en los que el hijo ha de matar al padre para continuar la saga, mutilaciones, suicidios, incestos, clonaciones son una constante en esta saga que no dejara indiferente a nadie.

Especialmente recomendado a los que os gusten las historias con tramas y sub-tramas complejas pero bien enlazadas, situadas en el género de la ciencia-ficción y el espacio y el dibujo detallado, realista y minucioso.

Esta obra consta de 8 volúmenes y ha sido publicada en castellano por la editorial Planeta. Aquí os dejo el título de cada uno de ellos y algunos links por si queréis ampliar información. Por cierto buscando sobre Jodorowsky me he dado cuenta             que este señor y su psicomágia (entre otras de sus facetas) merecerían un post para él solo ¿alguien se anima?.

 

1.- Othon, el tatarabuelo.
2.- Honorata, la tatarabuela.
3.- Aghnar, el bisabuelo.
4.- Oda, la bisabuela.
5.- Cabeza de Acero, el abuelo.
6.- Doña Vicebta Gabriela de Rokha, la abuela.
7.- Agora, el padre-madre.
8.- Sin Nombre, el último Metabarón.

 

Web oficial de Jodorowsky

http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/jodorowsky/index.htm

 

Web oficial de Juan Giménez

http://www.juangimenez.com/

 

Web de Planeta Comics

http://www.planetacomic.net/comics_listado.asp?cat=3127

 

 

[@more@]

Desactiva els comentaris

LOS CHICOS GUAPOS (ADEMÁS DE MALOS) DEL METAL

-Marta como te consideramos una valiosísima e imprescindible miembro de esta nuestra Federación Internacional de Freaks hemos pensado que podrías escribir un artículo para el blog . De esta manera podrías compartir tus, nunca despreciables, conocimientos al resto de miembros”.

 -Ah! Si? y dime ¿sobre que tema queréis que escriba?… ¡Ya lo tengo!: cómo afecta la teoría de la relatividad en la vida silvestre de los Ornitorrincos: ensayo por Martukymetal.  No, no espera… tengo otro mejor… ¿La manzana que se cayó del árbol y ayudo a Newton a formular su teoría… se cayó del árbol por ser una inmadura?-. 

 

-Esto… ejem esos temas están muy bien, pero habíamos pensado que escribieras algo más… ¿cómo decirlo?, adecuado eso, si, adecuado para ti digamos algo relacionado con tus gustos musicales-.

 

-Hombre ya era hora, ¿Qué grupo queréis que critique?-.

 

-Ninguno-.

 

-Pues entonces algún disco-.

 

-Tampoco-.

 

-¿Algún concierto? El de Slayer estuvo genial-.

 

-Queremos que hagas un ranking con los heavys más macizos del panorama musical-.

 

-¿A eso lo llamáis algo adecuado a mis gustos?, ¿qué depravado concepto tenéis de mi? ¿acaso creéis que voy a los conciertos solo para estar rodeada de melenudos metaleros en pantalones pitillo ajustados?-.

 

-Y camisetas negras de tirantes que dejen poco a la imaginación.-

 

 -Uis eso me suena, ¿acaso lo he dicho yo?-.

 

-Cada vez que vamos a un concierto-.

  

Esto… weno que aquí va el ranking. Para que el tema quede un poco más “paritario” insto al sector metalero masculino de la FIF que elabore su propio ranking de chicas guapas del metal y lo publique también.

El primero de nuestros bombones metaleros es Ville Laihiala. Quizá este chico de nombre tan peculiar y espectacular fisonomía no os suene de nada. Fue durante once años la voz del grupo de finlandés Sentenced, que se separó en el año 2005 con la publicación de su último disco The Funeral Album (nombre muy adecuado para la ocasión) y cuya escucha os recomiendo a aquellos que os guste el metal gótico con tintes melódicos.

Tim “Ripper” Owens. Además de poseer una de las perillas mas interesantes del panorama musical, es el único vocalista que puede presumir de haber sido el cantante de dos bandas tan relevantes en el panorama metalero como son Judas Priest y Iced Earth. Como dato anecdótico decir que Owens antes de ser el cantante de los Judas había “interpretado” a Halford en una banda tributo a los Judas llamada British Steel. Aquí os dejo con la poderosísima canción burn in hell, atención al modelazo de cuero no apto para temperaturas veraniegas.

Tim tu y yo si que haríamos arder las llamas del infierno con nuestra pasión jajaja… ;-P

Tobias Sammet cantante y compositor de la mayoría de canciones del grupo Edguy. También publico en solitario la opera metal Avantasia. Este proyecto consiste en dos CDs de 23 canciones, en el que cuenta una historia de un monje dominico, Gabriel, en el año 1602, en ella colaboran gente tan importante como Michael Kiske (ex Helloween) o Kai Hansen (Gamma Ray), entre otros.

Edguy hacen un heavy, para mi gusto, muy ochentero. A destacar del video la camisa roja de flores blancas y la americana de rayas a lo cebra, no tiene desperdicio.

 

Por último y no menos importante y para ya dejar de agobiaros con tanto video tenemos a Jonathan Davis, vocalista de la banda Korn. A mi no me entusiasman especialmente las rastas y soy de las que piensan que los heavys de verdad nunca llevan chándal. Qué por qué lo pongo entonces, os estaréis preguntando. Bueno es una humilde dedicatoria a otra miembro de la FIF a la que le SI le gusta y con la que he tenido muchas discusiones sobre lo que es y no es heavy.

Are you ready?

 

 

Bueno hasta aquí mi ranking hecho desde el cariño y la lujuria de mi humilde neurona, Me despido, pero no os hagáis ilusiones… volveré… ;-P. Ahora es el turno de vuestros comentarios destructivos…

 

M

 

[@more@]

1 comentari

GRITOS EN EL PASILLO

 

Os dejo con este escalofriante trailer de la primera película hecha con frutos secos…

 

[@more@]

Desactiva els comentaris

GRITOS EN EL PASILLO….

 

Os dejo con este escalofriante trailer de la primera película hecha con frutos secos… 

<object width="425" height="350"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/zqyM6KZU1Do"></param><param name="wmode" value="transparent"></param><embed src="http://www.youtube.com/v/zqyM6KZU1Do" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" width="425" height="350"></embed></object>

[@more@]

Desactiva els comentaris