(Adaptació de l’article aparegut al meu bloc, però més fricarro)
Hi ha coses que les has de fer, potser et costen diners, t’amoïna, et fan anar de cul, però les has de fer, encara que sigui només per pensar després que és quelcom que podràs explicar als teus néts iq eu si no haguessis fet segurament te n’haguessi empanedit durant un temps… I això vam fer fa uns caps de setmana; després de treballar, em vaig fer un viatge fins a Bilbao per anar a veure els Metallica, així, tal qual, fa molts anys que tenia ganes de veure’ls en directe i mai, per uan cosa o altra, no havia pogut gaudir del seu directe… Entrar a treballar a les 8, sortir a 2/4 de 3 sense haver parat en tot el matí, corrents a buscat un taxi fins l’aeroport, veure com tots els taxistes van a dinar fins que un s’apiada de mi (literalment es va apiadar de mi, que el tio marxava a dinar, però quan li vaig dir que anava cap a l’aeroport va pensar “tito, 30 euros són 30 euros…” i em va agafar, per cert, si algun cop agafeu un taxi, pareu l’orella a les converses per la ràdio, no tene desperdici…) i em porta a l’aeroport tot i l’embús que hi havia per sortir de barna. Allà em trobo amb la Ro -gràcies a ella podeu veure les fotos!-, anem cap a l’oficina d’Spaniar (com ens agrada viure la vida a tope, tornàvem el diumenge 1 de juliol, que hi havia vaga convocada d’Spanair…), el “check-in” va ser bastant curiós, ja que l’home que estava allà em va fer dur la motxil·la a una cinta especial (més rápida suposso) a mi, va ser bastant curiós… Després li preguntem sobre la vaga i el tio va fer un somriure de “pringats” i va dir “vaga, jo no sé res…”, a sobre el vol va sortir amb uns 40 min de retràs… (i si penseu que som uns friquis, com a mínim hi havia 10 persones en aquell vol que se n’anaven a veure els Metallica!).
Arribàvem a l’aeroport de Bilbo 4 hores abans de que comencéssin els Metallica i, en taxi (el taxista també curiós, ens va explicar que la seva filla era a Sant Sebastià veient els Rebelde o no sé què…), a les 8 ja estàvem montant la tenda a la concorreguda zona d’acampada del festival (vam tenir la sensació dels obrers quan els miren els jubilats, mente montàvem la tenda se’ns van quedar mirant dos gallegs, que sol els faltava comença a criticar la nostra metodología, allà palplantats a 1 metre de nosaltres i sense dir res…) i poca estona després fent una voteta per la zona de concerts, molt ben montada, amb un temps fantàstic i bon ambient. Com a curiositat, a la zona de concerts, a part de lavabos normals, hi havia uns “urinaris masculins” (pipicans, en podríem dir) molt apanyats, que et permetien “descarregar” sense haver de fer gaire cua [mireu-vos els trastos verds que surten a la dreta de la foto...]
El cansament de tot el dia ja havia quedat enrere i cada cop faltava menys per al gran moment. Abans vam poder veure una mica dels “The International Noise Cosnpiracy”, massa poppies potser pel meu gust i tots vestits igual… I uns altres que es deien… com es deien?? Bé, no ho sé, però no ho feien malament del tot.
Després de menjar un tros de Síndria (sí, de síndria) vam anar cap a l’escenari principal on unes 40.000 persones (impressionant!) esperaven els metallica. I només puc dir que varen fer un concert espectacular, no em van decebre gens… Van començar amb una cançó de la que no recordo el títol, crec que va ser el Creeping Death…, després un dels moments més especials de la nit, van tocar el “For whom the bell tolls” una cançó que té per mi una càrrega emotiva molt gran (que no explicaré aquí! Però que fa que sigui una cançó molt especial), seguidament es van enrecordar (l’únic moment del concert) de que havien tret algun disc més després del black album, i van tocar “the memory remains” una altra gran cançó.
Però a partir d’aquí es van regalar amb temes dels inicis (“the four horsemen”), una baladeta (“the unforgiven”) per tocar, seguits, els sis primers temes d’una de les obres més genials que ha donat la música del segle XX (pel meu gust, és clar), el “Master of Puppets” un a un van tocar des del “battery” fins al “lepper messiah”, tot amb una escenografia, austera, però molt encertada per l’estil d’aquest grup [he llegit cròniques que diuen que van tocar TOT el Master of Puppets, pot ser, però com jo no n’estic segur no ho escric). També cal destacar la comunicació amb el públic, els solos i “improvitzacions” (especialment del nou baixista del grup, que és un personatge ben carismàtic que es van guanyar el públic en acabar l’actuació amb un “eskerrik aska” amb accent chicano). Després una primera aturada per seguir amb uns quants temes clàssics més “Nothing Else matters”, “One” [impressionant l’espectacle pirotècnic en la intro d’aquesta cançó!!] “Sad but true”, “Enter Sadman” i alguna més que em deixo… Per acabar les mes de 2 hores de xou amb una cançó primicia del seu nou álbum (que va sonar molt punki) i l’esperat “Seek and destroy” amb tot el públic entregat a una gent que poden estar bastant bojos i ser bastant odiables com a persones (només cal veure el seu darrer vídeo, les coses com siguin). No obstant, no seré jo qui els jutji en aquest aspecte, al concert només se m’ocorria pensar que si jo tingués una gentada com aquella tan entregada esperant a que sortís a l’escenari, segurament tampoc acabaria bé del cap (amb això no els vull compadir, ni exculpar ni re, com a gent no són models a seguir, però només puc dir que a adalt de l’escenari són uns professionals i saben donar als seus seguidors el que volen sentir).
Dies després m’escoltava el “Live Shit”, un CD en directe que van gravar el 1991 i me n’adonava, que des d’aquell disc fin s a aquest concert, només havien inclós dues cançons posteriors al 1990, el que potser també dóna que pensar sobre el rumb que ha emprés a aquesta banda, que sembla que tregui discos “estranys” per fer gires i tocar el Master of Puppets un cop i un altre (que és, en definitiva) el que agrada als fans, 
). Després de Metallica, encara vam tenir temps d’escoltar els Incubus, menjant uns natxos i estirats a la gespa [un consell, MAI, i quan dic MAI vull dir MAI, s’us ocorri menjar-vos uns natxos amb cogombres picants sense res per beure!!!!], i la veritat és que la música d’aquesta gent s’adequava bastant a aquesta sitiació, molt melòdics i tranquils… A mi em sembla que els van fer una bona putada fent-los tocar després de Metallica, però bé, encara van aconseguir reunir uns milers de persones al seu escenari. Després la festa seguia amb una carpa amb DJ metalero, però per nosaltres ja vas er massa cansament i després de fotre’ns una bona pasta enxocolatada, vam tirar cap a la tenda a descansar…
El cap de setmana per Bilbao va ser encantador, tot i que dissabte a la nit ja quedaven poques tendes a la zona d’acamapada i ens van advertir que hi havia hagut robatoris, però bé, cap problema aquella nit (a part dels nervis i de nos aber com arribar a la zon a d’acamapada a quarts de 12 des del centre de Bilbo) i el dia següent, tot i l’anunciada vaga d’Spanair, no vam tenir problemes per tornar… Bilbao és una ciutat que es pot veure amb un cap de setmana, té coses molt maques, la Ría, el Guggenheim amb la seva aranya metàl·lica i el seu gos de flors, la part antiga amb els seus bars de “pintxos” on us miraran malament si dieu que sou vegetarians, etc.
Tots els nervis, el cansament, les peles gastades en avions i taxis, van valer la pena, no només per tenir alguna cosa a explicar als meus néts, sinó per haver presenciat un concert tan genial i haver pasta un cap de setmana inovidable.
Voleu més fotos del concert de Metallica?? Doncs en podreu trobar al meu bloc.
[@more@]
