2 membres de la FIF van ser en aquest festival i aquí ens explicaran les seues impressions…
[@more@]
(El text ha estat principalment elaborat per en Xòrquem, mentre que les fostos són obra majoritàriament de na Ro, si voleu veure més fotos, cliqueu sobre els links)
[NOTA: si teniu problemes per veure les fotos, les podeu veure directament des d'aquí]
Doncs vam arribar a Benicàssim amb tren, cap a quarts de 6 de la tarda del dissabte 28 d’abril. Tot i que el temps havia advertit pluja, no ens ho vam prendre gaire seriosament i amb prou feines portàvem un paraigües… Després de l’estació vam tenir una caminada d’uns 40 min fins al nostre càmping, que no era dels propis del concert, sinó reservat anteriorment gràcies a la genial idea de restringir les zones d’acampada a les 35000 primeres entrades que va fer que ens haguéssim de buscar la vida. Començava a ploure una miqueta i en arribar al càmping ens van advertir que aquell matí hi havia hagut gent que havia marxat degut a l’estat d’aquest després de la pluja (inundacions, fangs i tal…). Vam trobar lloc per posar la tenda, no sense alguna dificultat d’espai, i, un cop muntada, ens vam dirigir cap al recinte del Viña Rock, que estava a uns 15-20 minutets del càmping caminant per la vorera de la carretera. El festival ja havia començat feia estona i no ens va costar gaire fer els tràmits per canviar les entrades pels “braçalets” del festival. Així que ens vam dirigir ràpidament cap a l’escenari “Matarile” on ja feia una estona que tocaven els Suaves (vols veure una foto del seu concert?), vam veure mitja actuació de la banda, que van sonar molt bé, recordo que van tocar “Palabras para Julia”, “Dolores se llamaba Lola” entre d’altres cançons més noves, va ser un xou bastant clàssic, amb en Yosi traient-se la samarreta, etc. Al final del concert la pluja es va fer bastant més intensa i quan acabaren els Suaves vàrem optar per refugiar-nos en alguna de les zones cobertes, clarament insuficients, del festival i buscar, sens èxit, algun lloc on venguessin capalines per protegir-nos de l’aigua, mentrestant sonaven els Koma, dels quals vam poder veure 2 o 3 cançons que ens van agradar moltíssim (personalment era el primer contacte que tenia amb el grup), especialment la de “mi jefe” amb la que van tancar l’actuació. La pluja en aquell moment era ja més intensa i vàrem haver de refugiar-nos una bona estona i en alguns moments vaig patir per la sort de la nostra tenda de campanya al càmping que ja m’imaginava inundada… I tampoc era agradable sentir com en Max Cavalera i els seus Soulfly tocaven el “Rotos, bloody rotos” i no poguer-los anar a veure sota risc d’una pulmonia, afortunadament, la pluja va parar i vam poder veure un terç del concert dels Soulfly (aquesta era la pinta del seu escenari), també amb un so molt compacte (realment s’ha de reconèixer que en tots els concerts la qualitat del so va ser molt bona), podent gaudir d’uns quants temes, alguns de Sepultura, com el “Refuse/resist”, però principalment del projecte actual d’en Max, com el “Eye for an eye” que va tancar un concert molt bo, que va ser una llàstima que quedés deslluït per la forta pluja que va estar caient.
(Soulfly durant la seva actuació)
Després d’aquest concert… Oh sorpresa! Una comunicació en les pantalles gegants notificava que les actuacions als escenaris “matarile” i “republica” quedaven suspeses per raons tècniques, així, els concerts d’S.A. i de Siniestro Total (els dos que més ens interessaven d’aquells escenaris) quedaven postposats fins a l’endemà. Així, vam acabar aquella freda nit ben molls i gaudint del concert dels Warcry que per a mi varen ser una grata sorpresa ja que no havia sentit res d’ells des del seu primer disc, que el vaig trobar una mica “facilón” i ple de tòpics, sense gaire contingut. No obstant, sempre he admirat la veu del Víctor García tot i que crec que la dissolució d’Avalanch no va resultar beneficiosa per a cap dels dos grups que en sorgiren… Tanmateix, va ser un concert molt maco, amb, de nou, una qualitat de so excel·lent i allunyat-se (una miqueta) del metall més “happy” (tot i no renunciar a remoure les esències del metall més ortodox amb cançons com “Hoy gano yo”), després d’aquell concert el cos ens demanava tornar al camping, eixugar-nos l’aigua i descansar una mica fins al dia següent… La tarda del diumenge va començar sense pluja i amb un sol bastant imponent. A quarts de 4 iniciaren l’actuació els Siniestro Total (foto1, foto2), que varen culpar a certs problemes en un bingo el canvi de dia de la seva actuació… La veritat és que el cantant i frontman del grup, que ara mateix no sabria dir com es diu és un gran humorista i sap treure suc de qualsevol situació, des dels problemes tècnics amb la pluja fins a l’aparició d’un home en parapent que va ser testimoni des dels aires de part del final del seu concert. De nou vàrem gaudir d’un bon so amb clàssics d’aquesta formació com el “bailaré sobre tu tumba” o el “minya terra galega” sota el sol de Benicàssim que va trigar poquet en tornar-se a tapar… Després va venir un dels moments on havíem de decidir entre dos concerts que interessaven a la mateixa hora; era el cas d’Obrint Pas (a l’escenari Republica) i Habeas Corpus (a l’escenari New Rock). La veritat és que costa d’entendre que dos grups que tenen un públic, al meu entendre, de gustos bastants similars hagin de compartir horari… Bé, sense pensar-ho gaire em vaig decantar pels valencians i crec que no em vaig equivocar (d’altra banda, la Ro va veure als Habeas i més endavant trobareu les seues impressions sobre aquest concert), l’escenari Republica es va començar a plenar de gent amb senyeres i estelades i va començar el xou dels Obrint Pas amb la cançó “Esperant”, cal destacar la presencia d’una bona base electrònica en l’espectacle i el públic, molt nombrós i molt motivat amb totes les cançons dels valencians (fins i tot asseient-se al terra per indicació del grup en un moment de l’actuació). Van tocar moltes cançons del disc “La Flama” i també alguna del seu nou disc, així com alguns clàssics com “Ahir com avui”, “El cant dels maulets” i “Del sud” que tancà el seu concert, bé, realment no el tancà, ja que després iniciaren una versió de Kortatu que quedà tallada pel dubtós encert dels tècnics del Viña Rock per tallar el so de l’escenari, suposo que degut a les exigències de l’horari, tot i que va ser un detall bastant lletjot tenint en compte el gran concert que havien fet, que encara quedaven uns 5 minuts perquè Sínkope iniciés la seua actuació, i que tot el públic estava gaudint moltíssim amb aquella actuació, en fi, una altra de les coses criticables que van passar, tot i que entenc el compromís del festival a complir els horaris. En el que es refereix als Habeas Corpus (foto1, foto2), van fer un concert bastant maco, amb el públic molt entregat i donant un cert aire hip hopero a les seves cançons respectes d’actuacions anteriors. També s’ha de dir que va donar la sensació que el grup potser no va estar tan entregat com en d’altres concerts tot i que el públic va vibrar moltíssim. Del setlist potser la que més va destacar va ser la combativa “Fascismo nunca más”.
Després de les caluroses actuacins d’Obrint Pas i Habeas Corpus, el cel es tornà a ennuvolar i actuaren els extremenys Sínkope (foto1, foto2), a l’escenari principal, em van agradar tot i que pràcticament no els coneixia, tenen un so molt similar als de bandes com Extremoduro de la que suposo se’n declararan deixebles. Durant aquest concert va ploure bastant i ja vam començar a patir de nou… sort que aquest cop la cosa no anà a més. Varen acabar el xou amb la seva cançó “En tarros de miel”, que deu ser el seu principal hit (fins i tot jo el conec!!) i repartint caramels entre el públic, cosa que em va fer gràcia. També em va agradar el look del cantant… algú sap si el pedaç pirata que porta a l’ull és de veritat o no? Canviant totalment de registre, el següent grup que vàrem escoltar van ser els Ratos de Porao (foto1, foto2)que van oferir-nos un concert molt contundent, amb aquest tros de cantant que gasten (“El Gordo” que li diuen) que es recorria l’escenari de punta a punta mentre esbufegava de la calor. Cançons molt hardcoretes i combatives que, de nou, varen sonar molt bé. Passada una estona tornàvem a l’escenari New Rock a veure un dels grups que més ganes tenia d’escoltar; els Hamlet (foto1, foto2). I realment van fer un concert a la mida del Viña Rock, amb temes sobretot de la seva primera època, especialment del Revolución 12.111 (com “Hombre del 2000” o “Egoísmo”), amb una posada en escena molt bona (tot i les pintes d’un dels seus guitarres que semblava sortit dels Backstreet boys…), amb un micro ple de calavares i uns bisos acompanyats del guitarra d’S.A., no va faltar en aquest bis el “J.F.” i “Irracional” que van tancar un altre bon concert. És que dels concerts que vaig veure, no puc dir que n’hi hagués cap que em desagradés!!
(Hamlet durant l'actuació al Viña Rock)
Els següents a actuar van ser els S.A. (d'aquests només tenim una foto), que no ho havien pogut fer la nit anterior, i van portar a Benicàssim un repertori molt contundent, era el primer cop que els veia en directe i només he escoltat un disc seu, però vaig quedar bastant impressionat de la força i la potència que treuen en directe aquesta gent. A més, segurament va ser un dels concerts que va congregar més públic. Després un altre canvi radical d’estil (tot i haver de renunciar a l’actuació dels Saratoga que també m’hagués agradat veure…) per veure en Fermín Muguruza (foto1, foto2) i el seu projecte “Afro-basque Fire Brigade” que seguint amb les seves darreres propostes, segueix apostant per la fusió i un so més “soul”, amb música molt ballable. Així, en Fermín, acompanyat per una desena de músics i vocalistes es va presentar al Viña Rock amb menys consignes polítiques de les que ens esperàvem (tot i que va recordar-se de coses com el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, que sempre és d’agrair), en general un espectacle molt interessant, recuperant temes dels darrers projectes (del Contrabanda, del Dub Manifest…) i també, no podia ser d’altra manera, amb algunes pinzellades de Kortatu (“El rock de la línea del frente”, “Sarri sarri”) en el tram final de l’actuació que van ser molt agraïdes pel públic. En general un petit oasi entre dues actuacions bastants més contundents com les de S.A. i Reincidentes. Així, aquesta banda andalusa va ser la següent que vam veure després d’en Fermín i la seva brigada afrobasca. La veritat, si a S.A. els coneixia poc, a aquests encara menys, no em va desagradar el seu rock urbà i combatiu, el concert va sonar molt compacte però a part de la versió de “Sheena is a punk rocker” dels Ramones i el seu arxiconegut “Vicio”, poca cosa podria dir del setlist, tot el concert em va sonar bastant igual, la veritat, tot i que ja em va agradar!
(detall de l'actiuació de Il Niño)
Després dels Reincidentes ens van quedar forces per presenciar el concert de “Il Niño” (foto), l’aposta més “nu-metal·lera” que vam veure al Viña Rock, realment, al contrari del que, seré sincer, m’esperava, el so en directe d’aquesta banda és molt contundent i vaig gaudir bastant amb l’actuació tot i la veu de culebrot del cantant quan començava a parlar-nos en espanyol. Per mi van ser una altra de les sorpreses del Viña Rock, on van estrenar una cançó del seu proper àlbum i tancaven gira europea. Ja a quarts de 4 de la matinada, i bastant fets pols tot i descansar una estona després de l’actuació d’Il Niño, vam dirigir-nos, un cop més, a l’escenari New Rock (ben ple a aquelles hores) per veure el darrer grup que teníem pensat escoltar aquella màgica nit del 29 d’abril, els Boikot (foto), amb el seu rock revolucionari i transgressor que no ens varen decebre gens ni mica. Amb cançons com “Mentidas” o el “Korsakov” i d’altres com la dedicada al comandante Che Guevara van fer un bon espectacle, tancant-lo amb la versió del “Mierda de ciudad” dels Kortatu (un cop més!!), va ser un concert també amb bastant contingut polític i amb el mèrit de saber fer aixecar un públic que portava ja, en alguns casos, 3 dies de festival, amb molta pluja i males condicions i fins i tot a gent com nosaltres, que portàvem més de 12 hores d’empeus i 8 concerts “entre pecho y espalda” amb un espectacle de bon punk rock combatiu. Després d’aquesta actuació ja no vam tenir humor per sentir Los Delinqüentes i el nostre cos demanava, un cop més, una mica de descans. En general, podem dir que ho vam passar d’allò més bé en el festival, tot i alguns inconvenient com el fred i el mal temps (imprevisibles) i un altre factor que vull destacar i és que l’escenari “New Rock” (on van tocar quasi tots els grups de mètal) estava molt proper a l’escenari dels raperos (el “Sennheiser”) i tocava una mica els collons el fet de a vegades no sentir el que deien els músics [entre cançó i cançó] perquè hi havia un tio parlant de la poesia urbana i coses així a l’escenari del costat que es menjava part del so… A part d’això a nivell d’organització em podria queixar de la manca d’espais coberts i l’abundància de fang (fets estructurals degut al mal temps), com no vaig tenir accés a les zones d’acampada del festival, no en puc dir res (tot i que el nostre càmping era prou friqui!!), tot i que semblava (la que quedava més propera al concert, bastant ben acondicionada i amb molts espais lliures!!. També, ja ho he dit, hi va haver alguns detalls que es podrien haver estalviat, com tallar el so als Obrint Pas en mig d’una cançó… En la polèmica sobre el canvi d’ubicació del festival no hi entraré perquè no conec com ha anat el tema… D’entre les coses positives destacar sobretot el bon so de tots els concerts, que el lloc era ampli i nosaltres almenys no vam haver de patir gaire cues per entrar al recinte els dos dies que hi vam ser [clar, suposo que el divendres hi hauria més merder en aquest sentit, però això no ho sabem nosaltres...], les tendes de menjar, tot i que el darrer dia de matinada es va començar a acabar la teca!!! [no obstant, aquell cus-cus a quarts de 3 del matí va entrar molt i molt bé...] i la capacitat de superar els problemes tècnics (apagades de llum, suspensió de concerts) originats per la pluja. El moment amb el que em quedo del Viña Rock potser va ser el bri d’esperança que va sorgir quan va parar de ploure la nit del dissabte i ens va permetre veure una part del concert dels Soulfly i el concert que més em va agradar del festival estaria entre els d’Obrint Pas (per la festa que es va muntar) i Hamlet (per la contundència i perquè era un grup que tenia moltes ganes de veure en directe i no em va decebre).
